Observar, escoltar i viure

La integració del professional de comunicació o captació de fons en l’entitat per la qual treballa és fonamental. No podem fer bones accions de comunicació i fundraising si no coneixem bé la realitat que ens envolta. Sembla evident, però a vegades no és fàcil, ja sigui perquè és complicat per al professional integrar-se en la dinàmica de l’entitat o bé, també, perquè l’entiat no concep la seua figura com una peça més perquè l’engranatge funcioni, sinó com un annex que s’ha de preocupar d’aconseguir calés.

I no és així. El resposable de comunicació o captació de fons no pot treballar aïllat, sense conèixer la realitat del seu entorn més immediat a fons. Ha de saber com és el dia a dia de l’entitat, les problemàtiques que afronten tots els col·lectius implicats, les peculiaritats de la causa que defensa l’organisme, en definitiva, la raó de ser i per la qual treballa.

I tot això ho ha de palpar en primera persona per poder transmetre el millor missatge. Per aconseguir que l’storytelling sigui eficaç ha de conèixer les petites històries que s’amaguen darrere d’una causa per poder-les explicar al món d’una manera clara i, sobretot, que arribin, que transmetin alguna cosa. Ha de captar-ne l’escència, i només ho podrà fer si, d’alguna manera, també les viu.

És clar que el professional té unes tècniques per dissenyar una campanya. Però el missatge més eficaç és aquell que commou, que neix de dins. I no és fàcil trobar-lo, per això perquè sorgeixi no només hem d’observar i escoltar, també hem viure. Hem de ser al costat del treballador social, de l’educador, del terapeuta, de la família amb una persona discapacitada, dels infants que pateixen exclusió social, del voluntari, del metge sense fronteres, del psicòleg, del malalt o del sense sostre. Hem de saber què senten per poder-ho transformar en una campanya ben efectiva.

Us deixo una entrevista al guionista Richard Price que, tot i que no té una vinculació directa amb aquesta qüestió, d’alguna manera, ve a dir que les històries més sentides són les més autèntiques: “Crear es descubrir lo urgente en tu interior para explicarlo”.

Ser mediàtic és fàcil… si saps com fer-ho!

ImatgeDes que treballo al tercer sector he conegut persones de diverses entitats, la majoria petites, però no per això menys interessants que les que són més conegudes. Sovint, per aquestes entitats, aparèixer als mitjans de comunicació és una odissea, o almenys això pensen des de dins. Però ser mediàtic no és tant difícil, sobretot si saps com fer-ho, i tens clares algunes premises:

– Segur, segur que tens coses interessants a comunicar. A moltes entitats no s’adonen que allò que fan és d’interès. Una teràpia innovadora, conèixer com és el dia a dia, nous projectes i reptes de futur… Segur que tot plegat pot interessar a més d’un periodista.

– No pensis només amb els mitjans en les situacions complicades. Cal denunciar les retallades quan vulneren els drets de les persones, i les situacions crítiques a causa de la crisi, i totes les injustícies, que no són poques, que es pateixin. Però a la teua entitat també passen coses bones, i s’han d’explicar. Perquè si alguna cosa caracteritza al tercer sector és que no s’arronsa davant de les adversitats. Fem-ho saber!

– Sigues realista quant a objectius. Sempre és més fàcil, i recomanable, aparèixer als mitjans locals. Arribaràs al teu públic objectiu, a les persones més properes: als teus veïns, a coneguts, a la gent que ha sentit a parlar de la teua entitat però no la coneix en profunditat. A tota aquesta gent és a qui has de comunicar la teua causa. No menyspreïs l’abast i l’impacte públic dels mitjans que tens més a prop.

– Busca en aquests mitjans persones de referència amb qui puguis mantenir un contacte regular. Convida-les a conèxier l’entitat, i procura que a partir d’aquell moment estiguin al dia de tot allò rellevant.

Per als professionals de la comunicació ens pot semblar tot molt fàcil i evident, però hem de pensar que en moltes entitats aquesta figura no existeix, i tot i que cada vegada més es tracta d’un objectiu prioritari i fonamental per assegurar la supervivència de les entitats, no sempre es poden dedicar esforços a aquesta tasca. Per això cal marcar-se petites fites que a poc a poc contribueixin a una major rellevància i repercussió social.